(Tron a l’abís.)
Érem la noia blau cel i jo encaminant-nos a l’ascensor i teníem davant dues dones no gens elegants, i grassonetes i madures, qui xerraven pels descosits, i de sobte dues noietes molt ruquetes, i amb els cabells bufats i brillantment vermells, passen corrent i s’hi fiquen primeres, i les vellardes del davant nostre s’aturen en sec i xiuxiuegen, «No hi pujarem pas! Fugim-les, bandegem-les, car ai quina por, la malastrugança que duen! Les atziagues pèl-roges, tothom ho sap, del primer déu-vos-guard al darrer adeu-siau el perill mortal que porten sempre serà present. Sobretot no facis re aeri. Re aeri, no, no, si cap bruixa per molt disfressada que vagi (tret dels cabells flamígers del dimoni, que això no poden amagar-s’ho), veus que hi és o hi puja. Porten un mal giny horrorós! Si ets a un avió, ja has begut oli, fadugament, fatal, l’aparell condemnat en ple vol i quan és més alt... Ja de bon principi tituba l’avió, i aviat s’estavellarà! Si ets baló i la pèl-roja es treu el capell i apareix el signe del diable, ja saps que immediatament el baló es desumflarà quan és dalt de tot i au, bona nit viola, espetec monumental. O àdhuc ascendint puigs alts, vés-hi amb pèl-roja i ja et veig al fons del penya-segat car per descomptat que t’estimbaràs...»
La noieta blau cel em qüestiona amb l’esguard i potser s’estimaria més agafar un altre ascensor. Mes jo, carallot, fent-me el valent, li dic, «Re, dona! “Txipukhà!” Bestieses! Supersticions de ximpleta vellarda, pugem, pugem...!»
I llavors allà som, amb les dues noietes molt ruquetes, tan enjogassadates, divertidetes, i rient de no res, i és clar, fent bellugar enrioladament llurs malèfics encesos cabells, fúlgids i bombats.
També amb un parell d’homes aparentment molt (massa) comcals — muts (de moment) i àdhuc potser emprenyats.
Que qui és la noia blau cel? Home, una estudiant qui m’assignen de companya perquè n’aprengui. N’aprengui de jo, d’un com si diguéssim, mestre. Mestre sàviament hipersensibilitzat devers els moviments anímics i emocionals dels individus i boldrons, i sobre les subtileses que calen doncs per a escatir què duu realment al carbassot la balba blana baldera plebs — i això així: bo i badant de bat a bat tant els oronells, com les ben escurades orelles, com els ulls de ben nets llagrimalls, sense lleganyes, i amb múrries palpebres i amb garneues pestanyes esdevingudes cortinetes o vels rere els quals allò que no mires prou ho veus, ca?
Simpàtic pel món, i evidentment amb pler de bon do de gents, hom es barreja per on les multituds vulguin eixamenar’s, i perspicaç hi escateix i i hi esbrina quines foren les alhora bigarrades i embolicades, i fades i ingènues, opinions de la gent pedestre. I ella, què? Doncs al meu costadet, fixant-s’hi molt, assídua aprenenteta del tit, ardit campió, i encantada, és clar. Encantada, l’avinent noieta del vestidet blau cel, ample i lleuger. Vestidet prometedor. Per això, abans de dur-la al Ultrahipersupermagatzem, de tants de pisos i andròmines i tant de públic a ensumar, sentir i clissar, li he volgut ensenyar una altra de les meravelles acomplides pels designis del nostre partit. El partit liberal, per descomptat.
La duc al Pol Expansiu del nostre Polígon Contemporani, a l’indret que hom en diu Ciutat de les Antenes. A la Ciutat de les Antenes, on cal dir que les antenes són fetes de xapes d’ampolles de begudes transformades per fusió i recomposició, demostrant amb això, li dic a la pubilla, que són incomparables la superior enginyeria, i el geni, i la originalitat, i la indústria i diligència, dels catalans, s’hi congrien els vents. Els vents, vós. Les antenes magnètiques creen llivells encontrats de pressions atmosfèriques que provoquen caòtics vents llavors aprofitats per a generar electricitat i d’altres potències energètiques. La duc, ara que la tinc extasiada amb la vasta operació científica, on, dins la Ciutat, hi conec el passatge cobert que en dic el Túnel dels Vents.
Els vents hi bufen de pertot amb força huracanada. Ai, xiquets! Com se m’abraça llavors. El vestit se li envola pertot arreu, i ella mateixa no vol ésser enduta pels bojals vents barrejats. Li puc amb l’enrenou àdhuc ficar subreptici els sedecs dits d’una mà al conyet tot sedós i rosset i tot. I alhora com riem! Com riem, vós, com riem, encar ara me n’enyor, tot i el seu desagraïment ulterior.
Tant se val. Tot d’una, doncs, som a l’ascensor, que pujàvem a un altre pis, xafarderets inconspicus, a trobar-hi què hi mastegaven els de per allí, quan un dels dos homes sorruts, el vell degenerat, artrític i escorbútic, es fot, desesperat, a fotre crits i a pegar cops als botons de l’ascensor amb una baleta de cautxú d’aquelles que de cop empren els artrítics per a exercitar els artells.
Diu el pureta fastigós que és senador republicà, i efectivament em sembla reconèixer’l de veure’l retratat als diaris. Un d’aquells repulsius de l’ala encar més podrida del podrit partit republicà. Un diguem-ne enemic meu jurat, jo que pertanyc, com dic, i amb molta d’honra, a l’ala progressiva del partit liberal.
I s’exclama, «Collons de merda, era enmig del meu discurs, i m’ha vingut caguera i m’he excusat un segon i he sortit de la sala de conferències, i he anat fins a les cagadores, i eren totes plenes, segurament d’aquelles dones de sempre qui es passen el jorn sencer cagant i xerrant a les cagadores, i he hagut de pujar a pisos superiors fins que no he trobada cap cagadora desocupada i, després de cagar-hi la meua copiosa contribució a la caguerada universal, ara que tornava de pressa a baix a acabar el meu molt cabdal, molt cretí, discurs, em trob que aquest maleït ascensor no vol baixar! Baixa, maleït, baixa! Soc un senador essencial per a la pàtria! Baixa, em cag en déu! Tinc sempre prioritat!»
I amb mans enterques (o més aviat, com dic, amb la piloteta de goma amb la qual feia exercicis per als ossets atrofiats) es fotia a copejar doncs els botons, debades, és clar. Hom li explicava que era un ascensor automàtic, que pujava fins on el primer piu havia estat pitjat, i que servava a la memòria tots els pius pitjats i que era d’idiota confondre’l (l’aparell automàtic, l’ascensor intel·ligent) amb tanta de pitjamenta de pius, que ara aquell ascensor particular es passaria el jorn i la nit davallant i només davallant, fins que qualque dia algú (un excavador del futur remot) no se’l trobaria a l’infern.
I així, de sobte, ai! L’ascensor malaurat accelera embogit cap amunt. Tots caiem els uns damunt els altres, les paies i jo cridant esfereïdament, el noi seriós i de “ferma moral” no dient re, i el moribund senador repugnant traient encar foc pels queixals. Quin guirigall, quin batibull, abans de la molt segura mort.
Esborronadorament embalat cap al terrat l’ascensor irromp i trenca la caseta de dalt de tot, i ara s’esllavissa vers l’abís; caurà segur avall avall, cinquanta pisos avall pel cap baix! De moment només qualsque cables que espeteguen i espurnegen ominosament en serven la gàbia.
«Tron a l’abís, vós! Ja ho havien predit les fetilleres sibel·lines vellardes! Pujàvem gloriosos al cel, només per a fotre’ns de trompis de cap a l’infern d’una faisó encar més demolidorament espectacular! Merda, doncs!»
De més a més hom elucubrava que ens electrocutàvem. I aleshores, sort. Providencialment, l’homenàs qui pren cura dels helicòpters que aterren al terrat, amb un ferro tort, ens obre la porta i ens diu, amb perfecta claredat, que sortim d’un en un i sense bellugar’ns altrament gens, i que desfiléssim cap a la porta esbotzada de la caseta i que prenguéssim les escales avall, que allò anava a fotre un pet ara, dins qualsevol propvinent segon.
Fervents i trontollant, vagament acrobàtics, el senador escaguissat i el noiàs petri ixen, i llavors la blau cel i jo, i...
No. No, ni ombra.
Pel que fa a les maleïdes pèl-roges, te n’adones finalment que no són enlloc — s’han esfumades com dimoniets malignes. A veure si encar serà veritat que...
Tant se val. Som als pisos de baix, i vull convéncer alhora la blau cel i el mec llarg i fort, ultraseriós, que tot ha estat culpa del degenerat vellard, malalt, molt iracund, que colpia els pius de l’aparell, no pas amb cap piloteta de goma, ans amb una clau anglesa! Car al capdavall tot s’hi deu valdre contra la instauració del feixisme cretí.
Mes res a fotre-hi.
El gegant marmori m’ho retreu emprenyat. Diu que troba repel·lent que cerqui un tan innoble avantatge polític d’un accident (d’un “acte de déu”, diu), imprevisible, aleatori, i dissortat.
«Mentre aquesta noble senyoreta no es rebaixaria mai a tal llivell d’iniquitat; al contrari, ho denunciaria públicament i molt heroïca!»
Etcètera. I pas que som ruc, vós. Prou me n’havia adonat que a poc a poc la noieta s’havia anat atansant a aquell “sòlid ciutadà”, aquell “home recte”, estopenc i disgustat, sense gràcia i sense empatia envers ningú, amb la seua carota de miserable jutge xarnec, sense unça de seny de l’humor i menys de la ironia, ni perspicàcia estratègica, i amb ànima falsa, de botifler... Aquella mena de tòtem, d’estaquirot. D’estaquirot sense suc ni bruc, fanàtic, qui, ambtant, em continuava arrucant, reptant, aporrinant, objurgant, i bescantant...
Veig que es belluga alhora estranyament, robust melòman dansarí, com si li pruís el cul, segurament de servar’l massa hores i hores massa estretet i rebregadet, per culpa d’haver d’anar tan recte ni pensar tan correcte, pobre capdecony.
«Véns? Som-hi, anem?» Li dic a la Felixa, la noia blau cel. I què em respon? La traïdora em respon no, que roman amb ell. I no cal endevinar qui roman absolutament tallat.
Els guip, els fil, els filustr llavor anar-se’n de bracet, i em lleixen amb la cueta tota vermelleta i escarransideta, i altrament ridículament empegueïdet.
D’emètic a nemètic (del fel a la revenja, com qui diu), mon esperit es compon sense gaires entravancs més. Això rai, que em dic, i bon profit, noia, au, per tu fotràs.
Car segur que no sap quina li n’ha tocat, pobrissona. No hi ha dubte que, la tita, ell deu fer-la fa llarga i forta, i que allò la Felixa la farà feliç unes quantes setmanes, hoc, però en acabat què...? Ajuntada amb un tros de fusta (corcada amb corcs molt moralistes), al capdavall, oi? Fotrà goget, galdosa, malament rai!
I ben merescut, tu, per passar’t a l’enemic.
(...)
(Lluna rodona que cau al forat quadrat.)
Era dalt del puig on hi ha l’ermita, i avui devia ésser la festa del desgraciat fantasma honorat per l’ermita, i molts de pelegrins (em sembla que se’n diu) hi pujaven, panteixant i repapiejant entre ells, i jo, qui no m’ha calgut mai coldre, i qui doncs mai no he colguts, vull dir, colts, ni morts (“que els morts entèrron els morts”, com deia aquell barbut revolucionari lleidatà tan conegut) ni fantasmes ni màrtirs ni merdes d’aqueixes, havent ascendit de bon matí, com de costum, ja em disposava a davallar, com faig sempre, no pas per les escaletes que emprava tothom, ans pel molt inclinadot tarter, i unes vellardes, unes bruixes cretines, vaticinen en veu alta que m’estromparé, que les pedres són avui molt relliscoses i que em faré mal, i que potser, en estrompar’m, en faré a la pobra gent, i els dit que se la desin i se la confitin (la llengua inútil?), que no sé pas si veuen aquella barraqueta al peu de la muntanya, aquella amb la teulada plena de molsa i un fumeral extint? Doncs allò és casa meua, i fa trenta anys que, plogui o troni, nevi o no nevi, he pujat al capdamunt del puig i tot seguit, després de respirar l’aire pur del capdamunt, he davallat corrent a tot estrop exclusivament pel tarter, i que el tarter és el meu amic, i que ens coneixem perfectament, i que davallant tan esmeperdudament com puc mai no he caigut ni cauré.
I he partit esperitat i d’allò pus atlètic, i de sobte, les bruixes havien raó, un forat imprevist, si fa no fa quadrat, d’uns cinc o sis metres de perímetre, i que mai no havia vist, ha aparegut enmig del tarter, i tantost l’he vist, massa tard, hi he caigut, i queia i queia i allò no s’acabava mai i calibrava que o bé em desfeia en estavellar’m al fons, amb una quarantena d’ossets trencats, o... O potser, com això semblava pou de mai no acabar’s, milles i milles avall, potser espetegava en líquid, tret que fora liquid roent, lava, vós, i amb allò la fi (molt millor) fora immediata, fregit de cop.
I no pas. De debò que espetegava en líquid, mes era líquid fred, era aigua, i m’hi mantenia, com qui hi caminés, i he esguardat amunt amunt i he vist al cel un foc, i n’he romàs encantat, i el foc s’ha resolt i era la lluna, una lluna immensa que s’atansava ràpidament, i dic, la lluna ens cau al cap, i sort que soc al fons del pou, car efectivament la lluna espetega damunt la terra i tot es belluga bestialment, com si és la fi, i tota llum que venia de dalt es fon.
I és clar que no sé pas si la còsmica ensopegada ha tramès la terra a parir parteres enjondre, prop del Sol o qui sap si molt més lluny, i tant se val; el cas, tanmateix, és que visc en terreny hipogeu, i encar rai, amb certes llums fosforescents, certes lluors glauques (fluorescents?), com ara les de les vàrgules, aquells luminescents (lluminosos?) ostracodes, que veig a la superfície de qualsque coves que volten l’estany on he anat a raure, car, altrament, em creia orb, ço que, ep, només empitjorava momentàniament la prou greu situació.
I què deuen dir part de dalt els qui han sobreviscut l’espetec determinant, això, és clar, suposant que ningú hagi pogut fer-ho, sobreviure, car la destrucció ha degut ésser absoluta. I doncs, encar que encar hi hagi algú mig cuejant, d’altres problemes i neguits prou els deuen entravancar les idees per a balafiar’n pensant en l’il·lustre vidu de la barraqueta al peu de la muntanya qui sempre exhibeix els remeis més ambiciosos, i entre ells el de l’extraordinària dinàmica interna duta per la marató quotidiana amunt i avall del puig de l’ermita.
Més val que dels de dalt me n’oblidi definitivament. De moment, rai. Respirem a pler! Subversiu per ningú ara amenaçat, i doncs lliure de raure hores i hores al rabeig de l’idil·li ombrívol i temperat que jo i les meues projeccions no ens sabem menar al paradisíac reialme d’un inframon sense fantasmes.
Tota la meua vida he pensat que només tres coses són essencials. Les tres “t”, que en deia. Heus-les: Teulada, Teca, i Text. I ara, fet: Teulada, assegurada. Vivint subterràniament, no hi ha teulada més ferma. Teca, tots aqueixos peixets i cucs albins qui volten mig part de terra mig part d’aigua, amanits amb bolets, i aqüàtics enciams emblanquits. L’únic que em manca, ai, és el Text. Abans el Text me’l trobava pertot arreu, diaris que la gent llençava, llibres que recobrava de les escombraries, de cops biblioteques senceres de lletraferits morts que els pecs hereus llençaven com si fos brutícia. I doncs, què voleu, em veig compel·lit, agradablement, això també, a fer’m el Text jo mateix. Amb una pedra llarguerudeta hi escric damunt la sorra i, rupestre i neoprimitiu, hi dibuix, amb molt adients llegendes apodíctiques sota, als murs mig escrostonats i bonyeguts de les grutes més pregones, les quals passats els anys, a pas tranquil, tornaré a visitar per a admirar’n la ingènua ans meravellosa tècnica, i, dels Texts, com dic, la freda equilibrada sàvia sensata harmònica sofrosínica, gens grotesca, veracitat — sempre fabre de perfectes frases, eu.
Aristòcrata prosa sens erra la meua, mai no sotmesa a les depredacions (constant infernal verema de malsons) dels desafortunats correctors ni crítics, garlaires sofrents, com tothom sap, de les pitjors privacions intel·lectuals i emotives.
Apa, i amb la benastrugança afegida que segur que ara ningú no m’esmenarà doncs la plana durant pel cap baix milions i milions d’anys; som-hi!
(...)
